EL PERSONALISME COM A FILOSOFIA POLÍTICA D'INSPIRACIÓ CRISTIANA

RESUM de la conferència “El personalisme com a filosofia política d’inspiració cristiana”, per Antoni Comín Oliveres
Casa de Cultura de Girona, 13 de novembre de 2007.

Presentació Josep Mª Terricabras.

Mounier va ser un pensador molt important, fins i tot molt influent, tant a França com a Europa, també molt a Catalunya, per exemple en les generacions de joves dels anys 60-70. Perquè era important Mounier i pot continuar essent-ho? És un pensador obert, no és d’un cristianisme espantat, que accepta la contradicció de la seva fe perquè la fe cristiana no li sembla gens plana, sinó contradictòria, de vegades escandalosa. És capaç d’enfrontar-se amb els filòsofs de la seva època, amb el més negadors del cristianisme , per exemple Nietzsche. El llegeix, el pensa i quan cal li dóna la raó, això vol dir un home que té un pensament potent. Jo aprecio Mounier, penso que és un pensador que val la pena de llegir, que fa pensar.

Conferència d’Antoni Comín Oliveres.

Introducció.- El fet que el coneixement de Mounier avui entre els jove sigui escàs ens hauria de fer pensar. Segurament és una paradoxa perquè jo crec que és un pensador que amb el temps no perd vigència sinó que la guanya; ha anat guanyant no solament interés sinó també raó. Vull començar fent referència al títol que jo mateix vaig posar el personalisme com a filosofia política d’inspiració cristiana. El fet que una filosofia política sigui d’inspiració cristiana li aporta alguna especificitat? M’he adonat que hi ha una pregunta prèvia, que de fet és una pregunta que ens obre ja les portes del pensament mounerià, que és: pot ser una filosofia política d’inspiració cristiana? A priori diria que hauríem de contestar que no directament; el que fa Mounier és concebre una antropologia d’inspiració cristiana. La inspiració cristiana, almenys en el cas del personalisme, pot fundar una visió de la persona, i el personalisme, abans que res, és això: una visió de la persona. El que passa és que aquesta antropologia personalista no pot sinó desembocar en una filosofia política.

Encarnació política de l’antropologia de Mounier.

Hi ha una encarnació política de l’antropologia personalista i després l’encarnació que porta Mounier a confrontar-se políticament a través de les pàgines d’Esprit amb les ideologies i els partits de l’època i amb els combats de la història que li va tocar de viure. Es confronta amb totes les ideologies, i aquesta confrontació, tot i tenir un element molt conjuntural ofereix lliçons vàlides pel pensament polític del segle XXI. Mounier és de tots o de ningú, perquè la gràcia de Mounier és que està en contradicció amb totes i cadascuna de les grans ideologies del seu temps i té un doble pla de pensament: un valor clàssic i un valor de periodista que s’està posicionant sobre els grans fets polítics i els grans debats de la seva època.

Antropologia personalista marcada per l’opció cristiana

L’antropologia personalista està condicionada fins a la mèdula, genèticament marcada per l’opció cristiana de Mounier. I aquí és important entendre que aquesta inspiració cristiana, per Mounier, no consisteix només a pertànyer a una tradició filosòfica cristiana dels clàssics del cristianisme. Vol dir també que el seu pensament, la seva comprensió de la persona, allò que és la persona quan ell la defineix, està marcada per l’experiència, que vol dir per la vida. Quan parlem de la visió de la persona d’inspiració cristiana també estem dient el creient que intenta expressar a través de la filosofia i d’una antropologia tota una experiència del que és l’amor de Déu.

Les dues dialèctiques de la persona

Mounier entén la persona com aquella realitat on es produeixen dues dialèctiques, la dialèctica entre la matèria i l’esperit, i la dialèctica interna al propi esperit, entre el que ell de vegades conceptualitza amb la paraula vocació i el que conceptualitza d’una manera habitual amb la paraula llibertat. Una dialèctica: som cos i som ànima, això pertany a la tradició cristiana, i l’altra dialèctica interessant és: què li passa a l’esperit humà, aquest ser ànima de la persona, què vol dir això?.

1ª dialèctica: som cos i som ànima

Confrontació amb els materialismes i els espiritualismes. L’ésser humà, la seva identitat última més radical, no és el fet de ser matèria, no és el fet de ser cos, és el fet de ser llibertat i aquí està tota la meravella de la persona humana. Si ens perdem la llibertat ens perdem la persona humana. Confrontació també amb els espiritualismes, la llibertat humana és una llibertat situada, de fet és un dels grans misteris de la persona humana, com podem ser lliures i alhora està situats físicament a través d’un cos. I ell reflexiona sobre això, som un cos i aquest cos és el que li marca les condicions a la llibertat però allò que tenim situat en el cos és una llibertat.

2ª dialèctica: llibertat i vocació

Confrontació amb l’existencialisme. El protagonisme del debat filosòfic existencialista és a França. Mounier és a França i es confronta amb Sartre. De fet ell fa la contra- revista, Sartre fa Les temps modernes i ell fa Esprit. Vol assumir amb tota la radicalitat allò que els existencialistes han descobert, que és la llibertat com a obertura absoluta, però no vol caure en la conclusió sartriana de tots coneguda, que és l’absurd com a destí inevitable de la llibertat humana.

La vocació de la llibertat

Quina és la vocació de la llibertat humana? Mounier dirà, i aquí és on surt el cristià, la vocació de la llibertat humana és l’amor. Ara podríem fer un salt biològic, ja que la persona humana és feta a imatge i semblança de Déu, Déu que és la llibertat, que lliurement estima sense possibilitat de no estimar, en aquest sentit és la llibertat situada en un cos que té la vocació de l’amor. Això també el fa confrontar-se amb el pensament cristià a l’ús, un pensament cristià hereu d’un cristianisme del dinou, que ha fet una lectura bastant espellifada del pensament tomista. A Mounier li sembla que aquest neo-tomisme, neo- escolàstica, que s’ha anat construint al llarg dels segles XVIII i XIX, és una manera de desvirtuar, ja no el pensament de Sant Tomàs, sinó el missatge cristià tal i com ha de ser comunicat als homes del segle XX, en el context de la Modernitat occidental madura i avançada. No hi ha una confrontació profunda amb el que la Modernitat ha posat sobre la taula, precisament el fet de la llibertat com a principi bàsic de la identitat humana.

La Modernitat i el cristianisme

El gir copernicà del pensament filosòfic modern és això, és la llibertat, l’antropocentrisme, etc. El tomisme segueix pensant d’una manera medieval, per tant el tomisme, simplificant, seria entendre l’esperit com una vocació sense llibertat, de la mateixa manera que l’existencialisme, perdoneu les simetries, però són pedagògiques, seria entendre l’esperit com una llibertat sense vocació. Tothom es perd alguna cosa. L’existencialisme es perd la radicalitat de l’amor com a vocació de la llibertat humana i el cristianisme que hem trobat és un cristianisme que no ha assumit, diguem-ho d’una manera senzilla, l’autonomia de la consciència, el primat de la consciència com a lloc en el qual fer l’experiència de l’amor, sinó el primat de l’obediència del catecisme dictat des de la institució que es proposa en estat de monopoli permanent de l’Esperit Sant. Contra això combat Mounier, per això dirà , “avant la lettre” d’altres teologies de la segona meitat del segle XX, que hi ha molta revelació fora de l’Església, hi ha molta salvació fora de l’Església. Perquè qui hagi pensat d’una manera seriosa la llibertat com a lloc de l’amor ha de reconèixer que l’experiència de Déu no pot estar circumscrita dins el murs d’una institució. Quan dic que Mounier és vigent, te vigència també a l’hora de pensar els problemes de l’Església cristiana i de l’Església catòlica al segle XXI.

El catolicisme i l’imperatiu de Kant

Mounier es confronta amb l’existencialisme i es confronta amb un catolicisme decimonònic que no s’ha pres seriosament el tema de la llibertat, que construeix l’amor en forma de catecisme. Hi ha un cert paral·lelisme amb aquella dita de Kant: “la llibertat humana només es compleix amb l’obediència de l’imperatiu”. L’imperatiu és el que fa el procés d’universalització, és un, justament és l’autonomia de la consciència, és la majoria d’edat. Això és el que li critica Mounier al catolicisme que ell es troba, que no ha passat per Kant encara, que no ha passat per la majoria d’edat. Mounier posaria en diàleg el catolicisme amb el pensament protestant que si que ha sigut capaç de rebre la Modernitat o de confrontar-s’hi d’una manera més oberta però això seria un altre debat.

La llibertat, el deure i l’amor

En Kant hi ha aquella idea tan bonica, tan bonica i tan tràgica, que és fer entendre que la llibertat només s’acompleix en l’obediència a l’imperatiu, però que la llibertat consisteix precisament en la possibilitat de no obeir aquest imperatiu i que això és la llibertat humana. Quan la llibertat humana no obeeix l’imperatiu, que Kant diu que és la forma del bé, la llibertat s’està frustrant a si mateixa. La llibertat humana és justament la possibilitat de autonegar-se. Diu que no som lliures quan no complim l’imperatiu, en canvi la llibertat és la possibilitat de no complir-lo i per tant la llibertat és la possibilitat de no ser lliures. La reflexió de Mounier, quan diu que l’esperit és la dialèctica entre la vocació i la llibertat, no està tan lluny d’aquesta teoria kantiana; hi hauria una diferència: quan Kant parla d’imperatiu, parla de deure, Mounier parla d’amor. Aquest seria l’ADN radicalment cristià de Mounier: Kant parla de bé, Mounier parla d’amor; Kant defineix el bé com un imperatiu, que té una forma. Ara veurem, molt per sobre, com defineix Mounier l’experiència de l’amor.


El problema del mal

El problema bàsic de l’existència humana és el mal. El que fa de Mounier un pensador de primera divisió és quan fa la reflexió sobre el sofriment, sobre la mort, sobre el mal, des d’una perspectiva cristiana. Una frase d’El Personalisme, diu: “Acceptar el sofriment i la mort, per no trair la condició humana, el sacrifici, l’heroisme, és l’acte suprem de la persona. Una persona comença, com diu Marcel, en el moment en què prenc consciència que sóc més que la meva vida. Tal és la paradoxa de la persona, la persona no es pot trobar en el pla personal sinó perdent-se en el pla biològic”. Mounier diu: “la persona no és l’ésser sinó que és el moviment de l’ésser cap a l’ésser i només és consistent en l’ésser que apunta. La persona només és persona en la mesura que apunta alguna cosa que no és ella mateixa. L’ésser personal és generositat; la vida, sobretot davant del perill, només demana en nosaltres adaptació al preu menys car que s’anomena felicitat. La persona, en canvi, arrisca i malgasta sense mirar el preu”.

La filosofia com a vida

Això mateix ho explicaré d’una altra manera. Mounier, l’experiència del mal la va haver de fer com una experiència directa, en la seva vida quotidiana. Una de les coses que el va marcar més és que l’any 1938, la seva filla, a conseqüència d’un error mèdic, va caure en una paràlisi cerebral irreversible. Un dels textos menys filosòfics si voleu de Mounier, és un dels textos on s’amaga d’una manera més impactant la profunditat de la seva filosofia. Us llegeixo dos paràgrafs d’una de les cartes que li escriví Mounier a la seva dona davant de la desgràcia de la paràlisi de la seva filla. Diu Mounier: “aquest miracle que un dia es va trencar, aquesta promesa que ha quedat ofegada sota el lleuger abast d’un somriure abolit, d’una mirada llunyana, d’una ma sense projecte, això no pot ser un atzar ni un accident”. El que li ha passat a la filla, diu Mounier, no és una desgràcia ni un accident, és “l’arribada d’algú, d’algú molt gran, i això no és precisament una desgràcia. No ens hem retorçat l’esperit per demostrar-lo, no ens hem fet sermons, només guardant silenci davant d’aquest jove misteri, poc a poc ens ha envaït l’alegria”. Ell no està elaborant una teoria, està descrivint una experiència, per ell seria una de les expressions més clares de l’experiència de Déu, d’una manera tremenda, que és a través l’absurd radical de la desgràcia irrefutable de la seva filla. Resulta que és en aquesta experiència on s’amaga la llum d’aquesta antropologia, d’aquesta visió de la persona. Continuo amb la carta de Mounier: “Quin sentit tindria tot això si la nostra petita no fos més que un petit tros de carn abismat no se sap a on, un tros de vida accidentat, i si la nostra filla no fos aquesta blanca i petita hòstia que ens sobrepassa a tots, una infinitud de misteri d’amor que ens enlluernaria si la veiéssim cara a cara. Jo m’acostava a aquest llit sense veu, com si m’acostés a un altar un lloc sagrat on Déu parlava a través d’un signe. Una tristesa mordent, profunda, però lleugera i transfigurada”.

El mal transfigurat

Aquí hi ha la paraula clau. Ell està dient per la fe, que vol dir per la fe en l’amor de Déu, o per la fe en què Déu és amor, que el mal més radical pot ser transfigurat. Acabo la frase: “I al voltant del llit només vaig trobar una paraula: adoració”. Jo entenc que aquesta idea de la transfiguració del mal per l’amor, en el nostre context cultural d’avui, a priori, posat ara sobre la taula com un concepte filosòfic, algú podria dir que és una “tonteria” solemne. En tot cas aquesta és una de les maneres més eficaces a través de les quals es pot intentar explicar el cristianisme als homes del segle XX. Aquesta és una de les coses que m’impressiona de Mounier, el saber parlar en el llenguatge de l’home del segle. Mounier ens ho està intentant explicar amb una reflexió personal però que està sostenint tota una antropologia. I és clar, la transfiguració del mal per l’amor això és el que creiem els cristians i no una altra cosa. Bàsicament només creiem això. Quan diem que Déu va ressucitar a Jesús crucificat estem parlant d’això, que el màxim mal de la història que és que aquell més diví de tots nosaltres, que era un dels nostres però completament diví, a aquell el vam matar, més mal que això ... el vam matar com un delinqüent, més mal que això ... impossible. Doncs resulta que Déu transfigura aquest mal en un acte d’amor infinit i llavors el ressucita i a més quan el ressucita inaugura la ressurrecció.

L’especificitat cristiana

Tornem a la pregunta, que una filosofia política sigui d’inspiració cristiana li aporta alguna especificitat particular? Una especificitat no solament particular sinó espectacular, que li permet fundar tota la seva reflexió política en una reflexió prèvia sobre el problema del mal però també fundar-la en una capacitat de l’amor per transfigurar el mal. Això sí que és específic de Mounier. Això que jo sàpiga només ho fa Mounier, la Weil i algú més, que és fer una reflexió política on el transfons últim de tot és la convicció , la fe, en la capacitat de l’amor per transfigurar el mal i això és una cosa molt rara però justament això permet resumir molt bé, la confrontació de Mounier amb les ideologies del seu temps.

Confrontació amb el liberalisme.

El mal no existeix. Pel liberalisme el mal no existeix. Quina visió de la llibertat humana te el liberalisme? La llibertat humana te com a vocació els interessos i aquests interessos són moralment neutres i actuen d’alguna manera no valorable moralment en un mercat que te unes regles del joc. És dir el liberalisme tant com a pensament econòmic com a pensament antropològic, si és que el liberalisme és una antropologia, que seria molt dir, te una falsa innocència, diria Mounier, a l’hora d’entendre el problema del mal. Per tant el nega de partida, l’exclou.

Confrontació amb el feixisme.

El feixisme reconeix el problema del mal però d’alguna manera desisteix davant d’aquest problema que ha reconegut. El mal existeix i el mal no te redempció possible. Per tant el feixisme és un pensament que es lliura d’alguna manera a la destrucció, a l’exaltació de la força com a irracionalitat, no la força com amor sinó la força com a irracionalitat. La raó no redimirà l’existència humana, celebrem la irracionalitat. I el mateix podríem dir en el camp moral. El bé no és possible, celebrem el mal. Fixem-nos en la successió tan sistemàtica: el mal no existeix , els liberals, vostès son una falsa innocència; el mal existeix però no té redempció possible, els feixistes, no senyors, els mal existeix però te redempció possible.

Confrontació amb el marxisme

El mal existeix, l’hem de redimir, i a més aconseguirem redimir-lo amb les soles forces humanes: aquesta és la utopia marxista, davant de la qual es confronta Mounier. Aquesta és la part del marxisme que Mounier vol desemmascarar. Els marxistes, diu Mounier, de tots aquest és de qui més a prop estic perquè ells estan treballant per la redempció del mal. En aquest cas el mal que s’expressa com a explotació social, com a injustícia social, que és una de les formes del mal. Ara ja estem en l’esfera del pensament polític. Què a prop estic dels marxistes, perquè em vull implicar amb ells en aquest combat en contra del mal. Els marxistes ens estan cridant a tots a fer aquesta construcció de la utopia d’una societat justa, d’una societat sense mal social, i en aquest sentit, jo, com a cristià no els puc dir que no. Però la meva gran diferència en relació als marxistes és que jo sé que aquest mal no el venceré mai amb les soles forces humanes. Perquè quina és l’única manera de transfigurar el mal: l’amor. Però quin és l’únic amor capaç de transfigurar el mal? Doncs és un amor que és dialèctic perquè no se separa de la història, no se separa del combat històric, però tampoc és un amor que s’esgota en la història i el combat històric.

Un amor més gran.

És un amor que te una referència, que seria aquest amor de Déu més gran. Per tant no és amb les soles forces humanes que podem transfigurar el mal i aquí hi ha la diferència important del cristià Mounier. Té una diferència radical amb els marxistes i amb la seva visió de la revolució; ell sap que la revolució s’ha de fer i és necessària però que la revolució no és suficient. Frases de Mounier que resumirien això: “la nostra fe cristiana (en versió castellana) “nos arroja constantemente al corazón de la historia y al mismo tiempo nos arranca constantemente de ella”. Hem de participar de la revolució, hem d’estar implicats fins als fons en la lluita per la justícia, i al mateix temps hem de saber que la lluita mai esgotarà allò que mereix l’ésser humà, que és un món sense mal, perquè aquest món sense mal només està en mans de Déu. I tot i això, al mateix temps, nosaltres hem de lluitar per aquest món sense mal com si estigués en les nostres mans.