L'EDUCACIÓ COM A PERSONALITZACIÓ A EMMANUEL MOUNIER

Conferència d'Albert Llorca Arimany
L’educació com a personalització a Emmanuel Mounier: Una psicologia dels valors per despertar la persona.
Casa de Cultura de Girona – 20 novembre 2007
===================================================================
Introducció
Dos motius importants en la meva visió de la xerrada d’avui. Un, la convicció que l’anàlisi personalista en els diversos àmbits, l’economia, la política, etc. però també en l’educació, obre portes per comprendre el món d’avui, per situar-nos, per orientar-nos. De fet el personalisme és profundament una pedagogia, és essencialment això. A vegades s’ha dit que li falta gruix intel·lectual a l’obra de Mounier, però el que Mounier volia era el que va fer, que és fer-se un de punt de referència del que significa per a ell ajudar a que aparegui, que brolli la persona en els éssers humans. No tant vertebrar especulacions intel·lectuals.
L’altre motiu, lligat al primer, és que l’esfera educativa en l’ésser humà és essencial, és profunda i per tant requereix una revisió teòrica i pràctica. Justament l’obra de Mounier va al pèl en aquesta qüestió. Crec que el pensament de Mounier ha fet aportació de moltes coses, entre elles aquesta, i que sincerament ha estat poc reconegut. Més o menys el personalisme ha estat sempre vist com una cosa menor. La veritat és que des del punt de vista sociològic, i en el món intel·lectual i universitari, no ha tingut el ressò que mereix. Però això ja li va passar al mateix Mounier, que va haver de plegar i deixar la universitat per l’academicisme fred de La Sorbona, que va qualificar de “verí”.

Panorama socio-educatiu en el món d’avui i la perspectiva personalista.

La “paideia” grega entenia l’educació, com una conducció, de fet el seu significat és aquest, el “paidegogos” era el que conduia el “paidos”, el nen, “again”: conduir el nen. Però tenia un significat, a banda de l’etimologia, de més envergadura des d’un de vista més filosòfic i era que es tractava que l’educació, la paideia, atorgués un equipatge cívic, dotat d’eines del saber humà per tal que es sabés moure i situar-se en el món en el qual estava i que aquest saber estar en el món es fes a través del creixement interior. El nucli fort estaria en el creixement de l’individu per dins.
Des d’aquest punt de vista, una breu ullada al panorama que tenim en el món d’avui ens diu que sovint l’educació, o bé és una mena de reproducció de condicions socials, un procés de socialització ràpid pel qual l’individu es va adaptant a unes coses que se suposa que han de ser permanents, o be té un altre sentit, un altre vessant, que és el de dir: eduquem donant eines per tal que després l’ésser humà sigui capaç de sobresortir de les condicions en les qual es troba en aquell moment, és a dir, l’educació en termes d’emancipació.
La qüestió de fons és la condició de la persona humana com a ésser complex que justament te una vessant de tipus condicionable. I aquí és fonamental el concepte d’encarnació de què parla Mounier, l’home és un ésser encarnat, per tant condicionat, tot el que faci ho farà sota condicions, inevitablement, som éssers de carn i os. D’altra banda l’ésser humà, l’ésser personal, té una vessant creadora i per tant pot fer el millor o el pitjor, sota aquestes condicions. Per tant, òbviament, la llibertat és essencial en la persona humana.

L’educació i la comunicació humanes, avui

Una de les definicions que dóna Mounier de la persona, entre les moltes que qualifica de parcials, diu: “la persona és el volum total de l’home”. Ho diu a la Revolució personalista, la seva primera obra important, l’any 1932. Això seria entrar en la “paideia” grega en el segle XXI; com es pot fer aquest aprofundiment, penetrar en el nucli, fer créixer l’ésser humà i fer-lo important, una mena de volum que va expandint-se?. L’educació, avui, té problemes. Segurament hi ha un esglaó que falla, que és el tema de la comunicació.
I la comunicació humana és cabdal en el disseny que fa Mounier sobre la persona. L’estructura íntima de la persona, com ja sabem, és l’encarnació, la comunicació, l’educació de la persona, que té la triple dimensió: l’amplada, la profundidat i la verticalitat. L’aprofundiment en relació als altres sembla que falla. Dues cites de dos dels sociòlegs més crítics que toquen aspectes més sensibles sobre la comunicació. Un és Zygmunt Bauman. Diu que la comunicació, les relacions humanes en el món d’avui que ell qualifica com de “modernitat líquida”, són molt efímeres, per això són líquides, és a dir, són poc estables, mòbils, canviants, que llisquen d’alguna manera, i per tant no són sòlides.
Un altre sociòleg, també d’avui, Richard Senet, va escriure un llibre que titula “la corrupció del caràcter”. I entre moltes altres coses, diu que realment les relacions humanes avui es poden qualificar com “connexions electròniques”, és a dir, més que relacionar-se la gent es connecta. Vol dir que són relacions que comprometen poc. Molt connectats però en rigor poc relacionats. El món d’avui seria, si agafem el fil d’aquests dos autors, un món on la relació és relativament fràgil, és opaca, és una comunicació que no facilita l’autèntica relació, més aviat la col·lapsa, una relació en la qual les persones aprenen a no posar-se en lloc de l’altra i aprenen a no fer fàcil aquesta relació amb els altres.

Transformació tramposa

L’educació resultant d’aquesta situació sembla que no és capaç de moure allò que dèiem abans, la interioritat, aquesta mena de transformació interior es queda, més aviat, en una perifèria, un quedar bé. Mounier d’això en diria una educació pueril. Quan realment l’educació no toca el moll de l’os de la persona, el que succeeix és que l’educació es fa pueril, pusil·lànime, es fa una cosa supèrflua, alguna cosa que no afecta i això és com dir que l’ésser humà es vessa cap a fora, s’esgota en els condicionants en els quals està immers. Hi ha una mena de transformació una mica tramposa en l’educació d’avui, que seria més aviat el camí cap el quedar com lligat a aquests condicionants, l’ésser humà queda en mans del que l’envolta i és incapaç d’enfortir-se ell i de posar distància amb els fets condicionables. Això vol dir també que l’educació és incapaç llavors, de permetre que l’individu s’ha autocondueixi, que l’ésser humà quedi sotmès a això que alguns personalistes, per cert això no ho sentit a dir a d’altres, en diuen l’autonomia del desig. Hi ha un desig de ser autònom, però autònom de què, de complir els desitjos.
Els desitjos quan es magnifiquen es converteixen en allò que et condiciona a tu, amb la qual cosa on és aquesta autoconducció? I per últim, hauríem de dir que l’expectativa d’aquest creixement educatiu queda reduït a buscar el benestar material. És a dir, les expectatives del creixement humanitzador queden en res, mirem com estem i si anem bé i ens hi trobem bé, ja està, ja ho tenim tot.

La reducció de la vida a la satisfacció

Mounier d’això en diu “la reducció de la vida a la satisfacció” i ho diu en el Tractat del caràcter”, que és la seva obra més voluminosa. Es tracta de veure com la psicologia ha de traduir aquest procés que ell pensa que és fonamental, el de la personalització. Segons els sociòlegs esmentats, en el tema de la comunicació el jo resultant que sembla que es dibuixa en el món d’avui, és un jo que no es cultiva perquè la cultura apareix com una mena d’element fàcil que ha de ser producte de consum, i no tant l’esforç de la persona per millorar, per perfeccionar-se.
Mounier fa una gran aportació a la pedagogia, malgrat que no ha estat prou reconegut. A l’hort de Mounier el fet educatiu és central, i això no és que ho digui ell, és que n’hi ha un que d’això també en sabia molt, que es deia Paul Ricoeur. Paul Ricoeur va ser amic de Mounier en els últims anys, es van conèixer després de la guerra, i l’amistat va ser molt forta en aquest pocs anys, fins que Mounier va morir, massa jove. Llavors Ricoeur li dedica un article, Emmanuel Mounier et une filosofie personaliste i diu que el pensament de Mounier és “una pedagogia de la vida comunitària, lligada a un despertar de la persona”. Per tant és un tipus de pensament que compromet, que desperta la persona.

La personalització

Aquest procés que en poques paraules sintetitza Ricoeur, és el que ens porta al tema de la personalització. En el Tractat del caràcter Mounier diu “La personalització és el be suprem de l’univers. És veritat , tanmateix, que per no sabem quina ferida s’introdueix en nosaltres un mal del “jo”, igualment que patim un mal de l’existència i un mal del tenir. El principi que distingeix tendeix sempre a separar , a trencar la unitat universal. Però la vida personal es fonamenta precisament sobre la vigilància en relació a l’egoisme”. Per tant, la personalització és un jo no dividit, és un jo integral, és el jo que configura la persona . I l’egoisme és la separació, és la ruptura de la persona, és la persona foragitada des del jo; i la persona ha d’estar vigilant, ha de tenir una actitud esforçada en no dividir-se, en no cedir a la ruptura que comporta l’egoisme. Per tant la persona és una tasca, una tasca de compromís, d’harmonització del seu tot integral.
El món de Mounier és diferent del nostre però tampoc tant. Ara estem a l’època postmoderna, sí, a l’època postindustrial, sí, però en termes mounerians no estem molt lluny de l’època d’ell. El que li molestava molt a Mounier, avui si visqués també li molestaria. El problema de l’egocentrisme, de l’egotisme, de l’egoisme, allò que ell en diu l’esperit burgès, això és igual, el buscar la seguretat, etc. etc., aquestes coses que ell tan critica en la seva època, són les mateixes , el problema de fons és el mateix avui.

La ruptura de la persona

Per tant el tema de la ruptura de la persona que aborda Mounier és aplicable perfectament al món d’avui. La persona es trenca quan es distancia de la comunitat. Quan les relacions contractuals en el pla de l’individu i allò que en diem el tot social es fa protagonista de la vida social, hem trencat la persona. Quan això que en diem el conjunt social es mercantilitza i entrem en les relacions de lliure mercat sense límits hem entrat en aquesta ruptura de la persona. Quan entrem en aquest dualisme tradicional entre la matèria i l’esperit i diem l’esperit és el pur i la matèria és l’impur, hem trencat la unitat de la persona. Quan diem que la realitat són els fets, entrem en aquesta via del positivisme i tots els que el segueixen, el pragmatisme, l’utilitarisme, l’egotivisme, del pensament de l’època dels 50 cap aquí, i hem entrat a la ruptura de la persona.
Per tant la ruptura de la persona és la temptació egocèntrica, és la despreocupació del món, en el fons una ruptura en què el món queda allunyat de nosaltres; se’ns pot fer fins i tot inhòspit. Des del punt de vista de Mounier encara que el món ens pugui desagradar molt, és el món en el qual estem i tenim l’obligació de plantar-li cara, de fer alguna cosa davant d’aquest món. No fer-ho seria la posició de la comoditat, dir el món és dolent i per tant no me’l miro, però és que hi és i l’ésser humà és del món.

La persona i la comunitat

I en l’àmbit de les relacions humanes d’això se’n diu “comunitat” i és essencial a la persona, una persona sense comunitat no és una persona. Quan aprofundim en la persona ens trobem amb la comunitat, o sigui la comunitat no és el primer que hem de tractar, el que hem de tractar primer és la persona però és que quan entrem en el fons de la persona ens trobem amb la comunitat. Mounier està convençut que en la descripció de l’equipatge humà per ser educat hem de tenir un retrat de la psicologia de l’individu, que és l’estructura íntima de la persona, en la qual hi ha aquesta triplicitat que hem citat: l’encarnació, la vocació i la comunicació.
Des de l’estructura íntima de la persona hem de teixir aquesta psicologia, que és el camí que hem d’utilitzar per tal d’educar la persona amb valors. Els valors són aquesta mena de motors, de medis, pensa Mounier, pels quals l’ésser humà es fa persona, que vol dir que s’accedeix, que la persona és més del que és el seu jo. Mounier es desmarca, i no pot ser d’altra manera d’acord amb el seu pensament, de tota mena de psicologia que sigui simplement una mena de recopilació de dades fàctiques i per això, veurem que el caràcter no pot ser allò que diuen el psicòlegs a l’ús, que són els fills del positivisme, i d’altra mena de teories que entenen que el subjecte humà psicològicament és un retrat que fem amb unes categories ics que utilitzem per veure tal com es comporta.

La persona, un ésser educable

Segons Mounier la persona és un ésser educable, no és educat encara. És educable perquè és un ésser que està dotat de tal manera que ha de constituir-se, ha de configurar-se. És la persona ésser cap a l’ésser, això ho diu diverses vegades. És vocació de ser allò que ha de ser. Ho és en la mesura que hi ha en ella allò que la fa persona, que l’obliga a fer-se persona, la pròpia dignitat. La persona no és producte de res, és quelcom original, la singularitat i l’originalitat són intrínseques en cada ésser humà.
Aquest recorregut de l’educabilitat passaria per tres esglaons educatius de la persona. En el primer esglaó trobem aquesta persona singular i condicionada, corporal, històrica, des d’on s’ha de personalitzar i ha de constituir lliurement la seva pròpia identitat.
Segon esglaó d’aquest procés educatiu. Aquesta unitat integral, narrativa, aquesta persona encarnada que es va fent i que es va constituint, ha de créixer, ha de despertar, expressió pròpia de Mounier. Despertar vol dir que la persona no pot ser la suma de qualitats en un moment determinat. No és els seus condicionants, és l’impuls que surt per damunt d’aquests condicionants. Això és la personalització.
En El Personalisme a la qüestió “a qui correspon l’educació del nen?”, Mounier respondrà amb una altra pregunta: “quin és el seu objectiu? No és pas fer sinó despertar persones. Per definició, una persona se suscita per invocació, no es fabrica per domesticació. L’educació no pot tenir com a fi emmotllar el nen al conformisme d’un medi familiar, social o estatal, ni es redueix a adaptar-lo a la funció o al paper que d’adult jugarà”.
Tan brut és esclafar-lo com dir-li, quan siguis gran ja ho aprendràs això, llavors ja entendràs les coses que has de fer, ara no cal, això és abdicar de la funció essencial de l’educació, que és conduir, que és marcar allò que si ho segueix li permetrà dotar-se interiorment i després quan sigui gran ja sabrà el què ha de fer. Ja ningú li haurà de dir, però si en aquest tram no l’acompanyes, si no fas de “paidogogos” rigurosament es perdrà i no trobarà el camí.
Tercer esglaó. La persona, ara ja com a educand , va teixint-se, va teixint la seva identitat, allunyada, això sí, i Mounier ho repeteix molt, de tot allistament, o sigui, diguem-ho amb paraules nostres, de tot adoctrinament. Educar no és adoctrinar, no és manipular, no és ideologitzar, és empènyer perquè l’ésser humà es doti d’allò que necessita, però mai l’educació ha de caure en aquesta mena d’adoctrinament, perquè l’adoctrinament és una de les formes de debilitar el procés educatiu. És justament el contrari de personalitzar, del que ell pretén i demana.

Com ha de ser aquesta educació?

No ha de ser conformista, no ha d’admetre cap mena d’abús humà, ha de fonamentar el creixement amb la relació entre les persones, i ha de ser el camí de l’esperança, terme que és també fonamental per a Mounier i per a tots els personalistes de l’època, per exemple, Gabriel Marcel, que dedica pàgines i pàgines senceres al tema de l’esperança. L’esperança no és el desig, l’esperança és el que ha de donar sentit a aquest procés de personalització. Quedar-se amb el desig és falta d’esperança, en el fons és dir, jo em quedo aquí perquè ja estic bé i per tant ja no continuo. Aquest és un dels problemes que tenim en l’educació del món d’avui. Els desitjos manen molt , això de l’esperança sona fins i tot malament, queda lleig parlar d’això.
Per tant què és educar? És ajudar, és proposar, és promoure, és oferir, no és abandonar. En El Manifest al servei del personalisme, diu “L’activitat de la persona és llibertat i conversió en la unitat d’un objectiu i d’una fe. En la mesura que una educació fundada sobre la persona no pot ser totalitària, és a dir, materialment extrínseca i violentadora, no pot ser sinó total. L’educació interessa a l’home tot sencer, a la seva concepció i a la seva actitud davant la vida. I en aquesta perspectiva hom no pot concebre una educació neutre.”
L’educació neutre pot ser positiva o negativa. En el sentit positiu: no adoctrinar, no entrem en manipulacions ideològiques. En senti negatiu: deixar que el nen faci el que pugui, prengui el que li sembla, abandonar-lo, no diguem segons què, no el condicionem. Ah! I si no li dius res no el condiciones? Aquest és un neutralisme enganyós i perjudicial perquè no hi ha filtre, no hi ha camí per entendre això per part del nen si ningú li fa veure.

L’educació: un procés en llibertat.

En El Personalisme, Mounier diu: “
“L’experiència primitiva de la persona és l’experiència de la segona persona. El tu, i en ell el nosaltres, precedeix el jo, o almenys l’acompanya... Quan la comunicació es rebaixa o es corromp, jo mateix em perdo profundament: totes les bogeries indiquen un fracàs de la relació amb l’altre, - alter es torna alienus -, jo esdevinc, a la vegada, estrany a mi mateix, anihilat. Quasi hom diria que només existeixo en la mesura que existeixo per a l’altre, i en última instància, ésser és estimar”. La força de l’estimació està en aquesta relació amb el tu; si el tu no hi és, jo no sé ben bé que és el que sóc.
En última instància l’educació té a veure amb allò que en diríem el misteri de la persona, el misteri de l’educador i el misteri de l’educand. És a dir, la persona no és perfectament clarificable, com en una radiografia; la persona, en última instància és un misteri i per tant l’educació és un procés en el qual hem d’apropar-nos el màxim perquè ella, la persona no jo, tregui de si allò que ha de treure; l’educació és llibertat. Si no hi ha llibertat i aquest respecte al misteri de la persona, l’educació es perd.

Vies educatives del personalisme

El personalisme és un tipus de pensament que probablement avui té més validesa fins i tot que en èpoques passades perquè en aquestes èpoques hi havia teories més mediàtiques i no van deixar veure la importància del personalisme en tots els terrenys, també en l’educació. Aquest determinats tipus de teories o filosofies que van dominar en els anys 60-70 i fins mitjans dels 80, avui han perdut relativament bastant prestigi. Cas del marxisme, per exemple, del positivisme, el neopositivisme, de l’utilitarisme, del pragmatisme.
En canvi, el Personalisme permet fer un retrat d’aquest món. A més del que hem dit, segons l’antropòleg francès, Crok, vivim en la cultura de “l’ara mateix”, les coses han de ser ràpides, els desitjos s’han de complir ja. El benestar material ha donat presses al compliment dels desitjos.
És curiós perquè això Mounier ja ho diu l’any 1932, en la Revoluciò personalista. Cal preguntar-se si el benestar material donarà com a resultat, o bé un tipus de civilització en el qual les persones realment emergeixin i la gent creixi o farà una altra cosa, que és gronxar-se en aquest benestar material i d’aquí no sortir-ne. Si Mounier veiés el món d’avui suposo que no tindria dubtes a quina de les l’alternatives que ell propugnava en aquell moment hem anat a parar.
Tot això resulta poc educatiu, poc fiable pels infants, donat que el domini de la immediatesa, l’utilitarisme, el que fa és rebutjar aquesta mena d’experiència interior del creixement. No reconeix la importància del que significa entendre els lligams cap el passat, no entén el món en el qual està, perquè històricament va lliscant, el pas del temps no significa gaire cosa, el que importa és el moment només.

Què es pot fer davant de tot això?

Senyalarem tres propostes.
Primera, essent fidels a Mounier, enfortir la dimensió de la persona. D’una banda no acceptar aquesta mena d’absolutització del relativisme social i cultural. La societat i les cultures òbviament són múltiples, són diverses, però la persona no pot estar absolutament sotmesa a aquest tipus de coses. La humanitat és única, és la de l’ésser humà com a persona.
Molt curiós perquè aquest tipus de qüestions en els anys 30 ja hi havia un senyor que les va dir, i és una de los poques coses que sempre es callen d’ell, que es deia Edmund Husserl. Va donar uns textos, en forma de conferència, sobre el tema de la humanitat, sobre la pèrdua de la persona. Era suficientment lúcid per adonar-se que en un món en el qual la persona és desconeguda, és oblidada, aquest món va malament, aquest món està malalt. Ho diu en els anys 37-38, ell era jueu i per tant ja veia el que es trobaria.
Parlar de la malaltia de la civilització occidental també ho fa Mounier. La Revolució personalista també parla de la malaltia que el món té en aquell moment. Diu que hi ha tres malalties, el món liberal burgès i els valors que l’acompanyen, màxim benefici, mínims costos, egoisme, , passar-ho bé, seguretat, tot aquest tipus de coses. I les altres dues malalties , el feixisme i el comunisme. Tres malalties però on és la persona?, ha desaparegut, no hi ha persona. Avui aquest plantejament no és així, afortunadament, no hi ha els dos extrems però el primer si que el tenim i per tant l’oblit de la persona sí que hi és.
Segona proposta: detectar i denunciar aquella mena de patrons antropólogico-educatius que condueixen a la despersonalització, que eviten o dificulten aquest procés educatiu o personalitzador. En senyalaré tres: el primer, la psicologització de l’educació, que vol dir, absolutitzar els clixés psico-pedagògics quan parlem d’educació; la banalització del luxe, el món de l’oci, especialment en el món dels infants i dels adolescents és espantós, és una oferta de mercantilisme elevat a l’enèsima potència i això fa que banalitzem aquesta activitat, la diversió, i fins i tot que la barregem amb l’educació. I quan barregem massa educació i diversió arriba un moment en què genera actituds com ... l’esforç perquè cal? ... el coneixement perquè cal?... anem a allò que sigui còmode, fàcil, immediat, etc. etc. Podem caure en un abaratiment del que significa el procés educatiu.
La tercera proposta és denunciar la dependència excessiva que l’educació té avui del que em diríem la mecànica social, econòmica o política. Estem una mica cansats en els últims anys de com es cotitza l’educació, quantes lleis i decrets en surten que ja no te’n recordes, quant plans surten contínuament, ara ja n’ha sortit un altre de l’educació secundària en el batxillerat i així successivament i sempre en la mateixa direcció, fer-ho tot més fàcil, més còmode, més barat..

Manteneir la confiança i l’esperança

Cal mantenir la confiança i l’esperança en la persona, no tant en les institucions. Se li ha criticat, a Mounier, que no aterra en les institucions. Contesta que en la mesura en què la institució s’allunya de la persona, de què ens serveix? Considera que l’Estat té alguna cosa a fer en l’educació i tant, posar els seus recursos al servei de l’educació de la persona, controlar programes i aprenentatges, el que no ha de fer l’Estat és rentar cervells, ni l’estat ni ningú, ni la família, tampoc. Perquè l’ésser humà, l’infant, la criatura és una persona i no és de ningú, no ho és de l’estat però tampoc de la família ni de cap tipus d’entitat col·lectiva, de cap classe.
L’’educació ha d’anar a parar a un procés d’ajudar a emergir, despertar, desocultar, aprofundir, fer sortir la personeïtat de la persona. Cal saber fer-ho, tocar tecles que permetin aquest aprofundiment. Cal fer reflexionar, cal donar coneixements, orientacions. Regles precises, precises, potser no n’hi ha però tothom entén perfectament què vol dir quan es tracta de fer pensar, fer reflexionar, generar la creativitat, fer que la llibertat de l’individu ajudi a que es vagi fent aquest procés adult. L’educació ha de dotar, ha de ser dotadora de la persona educand amb eines intel·lectuals i emocionals. Ara està de moda parlar de l’educació emocional, que en el fons vol dir que la formació humana sencera, total, de la persona, implica elements intel·lectuals i emocionals i tots han d’anar a l’hora, és a dir, l’educació de la persona ha d’estar al servei del que la persona requereix per créixer.

El valor primordial és la persona.

Acabem amb les paraules de Mounier a la Revolució personalista i comunitària, per retornar a l’inici de l’exposició:
“El valor humà primordial és la persona; la comunitat no és altra cosa que l’harmonia final de les persones; no podríem construir-la en contra d’elles o sense elles, només l’assolirem per elles i la seva culminació ... Una primera zona de seguretat haurà d’envoltar l’educació del nen. Les col·lectivitats totalitàries sentiran la temptació de conformar-lo d’acord al cànon de la seva metafísica oficial ...Contra la reducció lliberal reivindicarem la necessitat d’una jerarquia dels valors i d’una elecció. Però aquesta jerarquia i aquesta elecció és cosa privada de la persona; l’estat no té altre deure que posar-se al seu servei i ajudar-la materialment, i sobre tot modestament, amb els seus metges, els seus psicòlegs, els seus orientadors professionals, a desenvolupar els seus trets singulars.”

Albert Llorca Arimany