L'ESSÈNCIA DEL DIÀLEG. MOUNIER I BUBER

L’ESSÈNCIA DEL DIÀLEG. MOUNIER I BUBER.
Francesc Torralba Roselló. Conferència a la Casa de cultura. 27-11-2007

Agraeixo d’una banda la invitació i també agraeixo la iniciativa. La invitació a participar en aquest cicle i la iniciativa de presentar aquí a la Casa de Cultura de Girona una figura i un pensament, que és la figura d’Emmanuel Mounier i el seu personalisme comunitarista, en el conjunt de la ciutadania d’aquí de Girona.
Mounier és un dels pensadors més suggeridors i tristament oblidat o eclipsat darrera d’altres figures molt més irrellevants i molt menys interessants que ell. Tot el que pugui ser contribuir a la difusió del personalisme, en les seves diverses vessants i també de la figura d’Emmanuel Mounier i de tot l’esperit i el pensament que ell va aglutinar al voltant de la revista Esprit, tot el que sigui en aquesta direcció jo crec que ha de ser benvingut i ha de ser celebrat. Sobretot per mirar de combatre allò que Martin Heidegger va dir del segle XX, la pobresa de pensament, la indigència del pensament, que ell deia que era una característica del segle XX però que segueix essent una de les característiques del segle XXI. Estem molt empobrits de pensament, hi ha molta indigència del pensament. Per tant ens cal reforestar el bosc i sempre que trobem figures vigoroses com la d’Emmanuel Mounier, benvinguda sigui. Especialment si un pensa a més a més que és un home que va viure poc més de 45 anys i que va ser una de les veus més impulsores, no tan sols del pensament francès sinó de bona part del pensament francòfon i també per influència i proximitat al nostre país i al conjunt d’Espanya i Llatinoamerica. Jo intentaré exposar una de les idees que està en l’obra de Mounier, que és molt extensa , que és intentar aprofundir en què entén i com entén ell, això que és la pràctica del diàleg, l’exercici del diàleg. El diàleg que alguns pensadors occidentals afirmen que és un invent essencialment grec i que de fet tot ell està expressat en l’obra de Plató. Tota l’obra de Plató, excepte les cartes, tenen una forma dialògica, en qué Sòcrates va enraonant, va exposant les seves idees, amb diàleg amb els seus interlocutors i que per tant això del “dialogos”, la recerca enraonada de la veritat amb els altres, és un fenomen que està ja en la mateixa essència del pensament grec. Després tindrà moltíssimes expressions al llarg del pensament occidental, des de Grècia fins al segle XX. Per tant si fóssim mínimament acurats i féssim una història del concepte, ens adonaríem que sobre el diàleg certament hi ha textos riquíssims i meravellosos, des de Plató fins a una de les figures més importants de l’hermenèutica del segle XX, que és Hans-Georg Gadamer, amb la seva obra monumental Veritat i Mètode.
Aixó vol dir que només em centraré en l’aportació d’Emmanuel Mounier a la idea i a la pràctica del diàleg. I a més a més tinc la impressió que reflexionar sobre això, no és ni perdre el temps ni és una feina endebades, a jutjar per la extraordinària dificultat que tenim de dialogar. Una cosa és juxtaposar idees, una altra cosa molt diferent és cridar o imposar criteris, però una de les pràctiques més absents, gaire bé diria per estrenar en molts contextos socials, polítics, acadèmics, és el diàleg. Fins i tot en institucions on el diàleg hauria de ser l’exercici per definició el diàleg hi és absent, absolutament absent, almenys tal com el va pensar Plató i tal com el van teoritzar bona part dels filòsofs personalistes del segle XX. Per tant em sembla que no és endebades tot el que sigui reflexionar sobre aquesta pràctica, veure quines dificultats té i veure quins fruits es deriven de la pràctica del diàleg. I s’ha de dir que sobre això, almenys al meu entendre, un dels “ismes” del segle XX, que en va fer punt d’atenció, focus de pensament, va ser el personalisme. El personalisme va tenir la dissort de quedar molt eclipsat darrere d’altres “ismes” que van tenir molt més eco i projecció social. en refereixo per exemple al marxisme i a l’existencialisme, va quedar com colgat entre aquests dos Grans “ismes” amb representants, d’altra banda, molt majúsculs. Pensem en la figura de Jean Paul Sartre, contemporani de Mounier, però que el va sobreviure 30 anys més, o pensem en la figura d’Albert Camus, que morirà el 60, 10 anys després d’Emmanuel Mounier, Sartre el 80. O pensem, d’altra banda, en la immensa força del pensament marxista francès, que va certament aclaparar i colonitzar tot l’espai intel·lectual, juntament amb l’existencialista, ateu, sobretot l’existencialisme ateu. Llavors el personalisme va quedar com, d’alguna manera, descafeïnat, en aquest entremig. La caiguda de bona part de l’existencialisme i del marxisme, ha fet també reflotar, posar a la superfície, allò que havia quedat colgat. I això ha permès també la traducció, la recuperació d’autors, especialment en la dècada dels 90 fins a dia d’avui, que havien quedat molt colgats, i que eren contemporanis de bona part dels existencialistes i marxistes francesos.
Per tant el que diré té la seva base en Mounier, però no vull oblidar la figura de Jean Lacroix, per exemple, amb la seva extraordinària obra El sentit del diàleg, le sens du dialogue, una obra fantàstica per comprendre, per capir que és en essència el diàleg. Tampoc podem oblidar dins el context del personalisme francès figures com Gabriel Marcel, o figures com Marcel Légaut. Figures que van ser relativament llegides, però que van tenir la dissort de quedar eclipsades. Pensem que Marcel Legaut, en particular, ha estat molt recentment traduït i llegit, però una figura com Gabriel Marcel que va néixer el mateix any que Martin Heidegger, el mateix que Ludwig Wittgenstein 1889, ha quedat certament en l’oblit i tenim figures d’una extraordinària potència creativa. El personalisme té la seva dimensió francòfona però també la seva dimensió germanòfona i bona part del que diré no és extret del personalisme de Mounier sinó també dels personalistes germanòfons, que a casa nostra van arribar més tard, en primer lloc per la dificultat de la llengua i en segon lloc per la distància geogràfica. Però aprofundir en el diàleg sense tenir en compte l’obra de Martin Buber, per exemple, i el seu extraordinari text Jo i Tu, de l’any 1923, o aprofundir sobre el diàleg sense tenir en compte les aportacions d’Ebner o de Franz Rosenzweig, és extraordinariament difícil i ingenu, perquè aquests autors tenen absolutament present que l’accés a la veritat, el treball d’aproximació a la veritat, mai és monològic ni individual, és una aproximació intersubjectiva i dialogal; és a dir, amb els altres i oberta al diàleg amb els altres interlocutors.
L’aproximació a la veritat des d’aquests plantejaments mai és ni individual ni monològica, sempre és una aproximació que inclou necessàriament l’escolta de l’altre, la capacitat de rebre el seu pensament, d’hostatjar-lo com si es tractés d’un hoste. I d’altra banda, descobrir les llavors de veritat que hi ha en l’aportació de l’altre. Aquest tipus de plantejament està tristament molt lluny del que en diríem les dinàmiques polítiques vigents en el nostre país. Però si res més no, llegir-los ens permet contrastar la indigència del present amb la riquesa de les possibilitats humanes. I per últim l’últim autor que és, no ja del moment personalista sinó de l’hermenèutica. Una de les grans aportación del segle XX per part del personalisme, de l’existencialisme, del marxisme de l’estructuralisme i dels grans “ismes” que configuren el gran trencaclosques filosòfic del XX, és l’hermenèutica, la filosofia hermenéutica, en particular la majestuosa figura de Hans-Georg Gadamer. La seva obra Veritat i mètode, traduïda al castellà ja fa molts anys Verdad y mètodo, que des del meu punt de vista és un dels textos més penetrants sobre el que significa dialogar i què significa acostar-se a la veritat. Gadamer té una idea tan interessant com que per dialogar he d’admetre la possibilitat d’estar equivocat, per això diré que una de les condicions irremissibles pel diàleg, és la virtut de la humilitat que vol dir admetre la possibilitat que el que dic, el que diré ara, aquí i la resta de la meva vida, por estar equivocat. Si un no admet aquesta possibilitat, perquè hauria d’escoltar a l’altre?. Ara, si un admet la possibilitat d’estar equivocat, “errare humanum est”, aleshores tal vegada es presta a l’atenció de l’altre perquè l’altre li pot fer veure on està la seva errada, on està la seva miopia, la seva incapacitat de comprendre un problema. Hans-Georg Gadamer, té un text meravellós dins d’aquesta monumental obra Veritat i mètode, que és la incapacitat de dialogar, com és que en ocasions apareix aquesta dificultat tan visible que és la incapacitat de dialogar. I nosaltres amb un llenguatge col·loquial diríem d’algú que no té condicions de diàleg, que no hi ha els mínims requisits perquè pugui haver-hi un diàleg, en el terreny polític, religiós, filosòfic, cultural, laboral, en el terreny que sigui.
Dit això, una última referència a un pensador català, precisament gironí, que és Eusebi Colomer. Jo crec que és un dels pensadors que ha aprofundit a casa nostra sobre l’essència del diàleg. Eusebi Colomer, mestre meu, jesuïta, és el monumental autor de l’obra El pensamiento alemán de Kant a Heidegger, en tres volums, i té una obra l’Església en diàleg, on analitza, fil per randa, què significa dialogar i perquè és tan difícil dialogar. Quan Colomer es va jubilar de la Facultat de filosofia, se li va preparar una miscelània que en vam dir “pensar amb diàleg”. Jo crec que bona part de la seva obra no és altra cosa que un intent de posar en diàleg les grans figures del pensament occidental. Xavier Zubiri deia que filosofar és entrar en diàleg amb els grans pensadors sobre els grans temes de sempre i que en certa manera això és un diàleg transhistòric. Perquè no és un diàleg només amb els que són presents ara i aquí sinó que és un diàleg amb Nietzsche, amb Schopenhauer, amb Feurbach; és un diàleg amb Sant Tomàs, amb S. Agustí, amb Boeci, amb Plató i naturalment amb Sòcrates, el que va fer del diàleg la seva vida fonamental en l’àgora i no va escriure ni una, ni una sola línia, com a filosofia més diàlogica i el diàleg li és consunstancial,
Quines són les condicions del que en un llenguatge kantià en diríem allò trascendental del diàleg? El diàleg és una possibilitat humana, una possibilitat de l’ésser humà en tant que ésser dotat de logos, com diria Aristòtil. Aristòtil el defineix de dues maneres, l’animal lògic, el zoom logicon, però també el zoom politicon. Per tant és un ésser dotat de logos però a la vegada és un ésser que viu en la polis. El diàleg és possible perquè l’ésser humà té logos, i logos ho traduïm com a paraula i com a racionalitat. Si no tinguéssim aquesta facultat que en diem el logos, el diàleg seria una impossibilitat metafísica de l’ésser humà. Dialoguem, o podem dialogar per ser més acurats, perquè en nosaltres hi ha logos, però de la possibilitat a la realitat cal una “paideia”, cal una educació, i això precisament és la finalitat de l’acció educativa, que no és altra cosa que posar en realitat allò que és una possibilitat latent en la persona. Aquest noi pot dialogar, però se li ha d’ensenyar a dialogar; aquest noi pot tocar el violí, però se li ha d’ensenyar, perquè d’entrada és una pura possibilitat; amb el llenguatge aristotèlic en diríem potència però no acte. En aquest sentit el diàleg és una possibilitat, perquè l’ésser humà és un animal que té logos. Ara per que sigui una realitat, per que puguem gaudir de l’immens privilegi del diàleg, s’ha d’haver passat per l’exercici difícil, ardu, llarg, en ocasions penós que és aprendre a dialogar. Per tant d’entrada ja m’és una possibilitat però com tota possibilitat es fa real si hi ha sang, suor i llàgrimes, sinó resta simplement com a possibilitat.
La primera condició és la humilitat. Sobre això Mounier té textos meravellosos , hem de tenir en compte que això pertany a una de les virtuts més canònicament cristianes. “Mater virtutum” deia S.Agustí de la humilitat, la mare de totes les virtuts i precisament la contraposava al que és un pecat capital que és la supèrbia. Humilitat per tant és la “conditio sine equanom” del diàleg; si no hi ha humilitat el diàleg és impossible, fins i tot encara que un tingués molt llimat l’instrument del logos, però si no hi ha humilitat no hi ha diàleg. Així pot haver-hi un llarg monòleg, però no diàleg, perquè el monòleg no exigeix la humilitat però el diàleg sí. El monòleg és un jo que s’expressa però el diàleg requereix un jo disposat a escoltar l’altre i admetre les seves perspectives de veritat, i si convé, corregir les pròpies fallides o fallades en el pensar. Però el monòleg no requereix la humilitat, requereix d’un bon ús de la paraula, de capacitat retòrica, fins i tot d’una immensa capacitat oratòria, però humilitat no. Llavors la humilitat és condició “sine equanom” perquè la humilitat és la virtut que ens permet reconèixer els límits de la pròpia perspectiva. El Machado ho diu molt bé: “ni la teva veritat ni la meva, la veritat està en l’horitzó i dialoguem per arribar-hi”. Però el diàleg no és aquella feina que té com a finalitat conduir a l’altre a la meva veritat, això no és el diàleg, això és una estratègia verbal en ocasions que fa servir recursos com la fal·làcia o el sofisme, però això no és el diàleg. Perquè el diàleg no té com a pretensió conduir a l’altre a la meva veritat sinó que té com a pretensió acostar-se a la veritat i per acostar-m’hi he d’entendre que jo no la tinc en possessió sinó que observo una perspectiva de la veritat. Però que en la mesura en què entro en diàleg amb l’altre puc captar més dimensió de la veritat. Per això és impossible des de l’actitud fonamentalista i des de l’actitud relativista; les dues actituds avorten el diàleg. I Mounier no és ni una ni l’altra cosa. Perquè el fonamentalista es creu en possessió de la veritat, ergo perquè hauria de dialogar, si ja la tinc en possessió?. L’únic que he de fer és, naturalment, irradiar-la, propagar-la. I el relativista parteix de la idea que no hi ha veritat, ergo perquè hauria de dialogar aleshores? Si és tan veritat el que tu dius com el que jo dic, perquè no hi ha la veritat, conseqüentment perquè hem de dialogar sinó per passar l’estona omplint tertúlies radiofòniques o senzillament guanyar-nos la vida. Però el diàleg tal com l’entén Mounier no exclou la veritat, el que exclou és la comprensió que la veritat és possessió exclusiva d’una persona, això sí que ho exclou. I per tant requereix humilitat, això vol dir que l’actitud fonamentalista en la matèria que sigui, religiosa, política, nacional, lingüística, en la matèria que sigui, avorta el diàleg, el fa impossible. La humilitat és el reconeixement del límits, o per dir-ho en una expressió de Jean Lacroix, és la consciència del no saber. Això és el que fa Sòcrates amb els seus contemporanis, els fa veure que no saben i quan els ha desmuntat les seves preteses certeses, aleshores estan ja en disposició de dialogar, però mentre creuen que saben perquè han de dialogar?. I per això l’estratègia socràtica també anomenada maièutica no té altra finalitat que d’entrada deconstruir aquella pretesa saviesa que tenen els altres. I un cop s’han quedat amb les mans buides i reconeixen el no saber, comença l’exercici del diàleg. Per tant el diàleg requereix com a primera condició la humilitat mare de les virtuts, consciència del no saber.
Requereix una altra condició tant o més fonamental com aquesta, que és el desig honest de veritat. Aquí em permeto contraposar Plató a Jürgen Habermas . En el fons Gadamer és molt platònic i quan entén que el diàleg és un camí cap a la veritat entén que és un camí assintòtic, mai s’arriba a posseir totalment però cada cop es veu més clar. Qui dialoga hi veu més clar. A priori hi veu més fosc, perquè ho tenia molt clar abans de dialogar i per això alguns ni es presten al joc del diàleg; perquè si ho veig tot tan clar i em poso a dialogar potser ho deixaré de veure tan clar i per tant no dialogo. Però és que el diàleg ha de passar necessàriament pel viacrucis del dubte, ha de passar necessàriament pel Gòlgota del dubte. I si un el supera hi veu més clar; ara, ha de passar per aquest acte de coratge ... I si m’estavello, i si deixo de creure amb allò que creia, i si deixo de pensar com pensava, i si al final del diàleg em miro al mirall i ja no sé què veig per que ja no sóc jo?. Com diu Karl Jaspers el diàleg és també un viatge sense retorn. Si un no està disposat a fer-lo que no dialogui, perquè quan ha dialogat de veritat no sap com serà en acabar el diàleg; perquè si ho sap de bell antuvi és que no sap que dialoga ni es disposa a dialogar. Si jo ja sé què acabaré pensant després de dialogar amb un agnòstic o amb un musulmà o amb un ateu; si jo ja sé què acabaré pensant, no cal que perdem el temps. Ara, si jo em presto al joc de dialogar obertament, pot ser que les seves raons em facin trontollar radicalment i que entri en un túnel molt fosc del que, potser, per sortir-ne trigaré molts anys. Per això el que es disposa a dialogar ha de tenir un desig honest de veritat. I perquè hem contraposat Plató a Habermas? Perquè per Habermas la veritat és una construcció, no és quelcom que està fora de la caverna, és una construcció a través de la interlocució de persones, en unes situacions ideals de diàleg que rarament es donen lògicament, però és una construcció. La veritat la construïm. En canvi per Plató no, la veritat la veiem dialogant molt. Una paraula meravellosa en català, veiem entrellucs, més aviat entrelluquem la veritat la entreveiem més que la veiem. Una espècie d’escletxes, però veure-la, veure-la, no; l’entrelluquem dialogant; sense diàleg, molta foscor, molta ombra. Per tant desig honest de veritat; la veritat com a terme final, la veritat no com a quelcom que es posseeix i que s’administra a granel que és el habitualment veiem en la vida pública; jo la tinc i l’administro a la menuda, tu no la tens, tu estàs en l’error. Un plantejament maniqueu, que és un insult a la intel·ligència i un pensament maniqueu, un la té totalment, l’altre no la té i per tant, a més a més, una manca d’humilitat al començament.
D’altra banda hi ha una tercera condició que és el logos, lògicament. “Dià” aquest prefix grec, aquesta partícula grega, vol dir la paraula a través, “dialogos” .El logos és la paraula però el “dialogos” és una paraula en moviment, no una paraula quieta sobre mi, sinó una paraula que flueix, del jo cap el tu, tal com diu Buber, i del tu cap al jo; és una paraula que flueix, que es mou. Per això el diàleg requereix necessàriament de l’alternança entre silencis i paraules, requereix el silenci el diàleg, i tant, després veurem la receptivitat, per això és tant summament llunyà del nostre horitzó actual perquè ... on hi ha silenci? Com familiaritzem la mainada amb el silenci? Si tothom té tantes coses a dir i són tan suposadament interessants ... Si no hi ha silenci no hi ha diàleg possible però si no hi ha logos tampoc. El logos troba acollida quan hi ha receptivitat sinó xoca frontalment i rebota; però si tothom està receptiu però no hi ha cap logos tampoc hi ha diàleg. Requereix aquesta alternança entre diàleg i paraula, entre paraula i silenci. Per això el logos és essencialment paraula, però a la vegada és també raó. Dialogar és enraonar, aquest meravellós verb que tenim en llengua catalana. Dialogar és enraonar, trenar raons, anar trenant raons una darrera l’altra, això vol dir pensar be, i per això el diàleg és també un exercici lògic en el qual és essencial poder identificar quines són les formes lògiques i correctes i quines són les fal·làcies, les caigudes, els mals usos, del raonament. No n’hi prou en parlar, en dialogar, s’ha de parlar be, és a dir s’ha de saber argumentar bé, donar raons correctament de les tesis i això vol dir temps; i això vol dir exercici del pensament i això vol dir exercici d’escolta de les raons de l’altre. Per tant dialogar, humilitat, desig honest de veritat i capacitat de donar raons.
Aquí Mounier parla de la contenció emocional. Molt interessant aquest punt. El diàleg és un treball d’enraonar però en ocasions la incontinència emocional, un excés de patetisme frustra el diàleg; perquè diem-ne que brolla del més fons de l’ésser humà o la ira o la gelosia, o l’enveja, algun tipus de passió humana que altera el procés argumentatiu, i no només altera sinó que el pot esfilagarsar. No hi ha diàleg si dos criden, no hi ha diàleg si un crida. Si un es deixa segrestar, posseir per les seves passions, no hi ha diàleg possible. El diàleg, i això no és un mèrit del personalisme comunitarista sinó de l’estoicisme, el diàleg requereix una bona dosi de contenció i això, senyors és, tristament , el que no veiem en els nostres representants polítics que haurien de ser excel·lents en l’exercici de la contenció emocional. El diàleg requereix capacitat d’enraonar i de no caure en les trampes ni en les ferides emocionals. Per tant vol dir no necessàriament dos éssers que com a màquines es posen a donar raons però sí que intentaran separar les raons de l’emocionalitat. És un exercici del logos, tot i que pot haver-hi molt “pazos “ en el diàleg, però essencialment “dialogos” no és “diapazos” és paraula a través. El que passa és que els humans som una unitat i quan parlem, depèn de què parlem i de com parlem, jo mateix per exemple, hi posem un excés de vehemència o un excés d’apassionament que segons com pot acabar frustrant el diàleg; però en el diàleg genuí hi ha d’haver una certa capacitat de discernir els arguments d’aquelles passions. No per cridar més una persona té més raó. No per envermellir-se més té més raó, ni de bon tros. La raó no depèn de la vehemència amb la que es diu un argument sinó del mateix pes que té l’argument per sí mateix, independentment de si s’ha dit amb més o menys habilitat o amb més o menys força, què més dóna això? És l’argument el que té pes per sí mateix o no el té.
Per tant el diàleg és essencialment una feina d’enraonar, de trenar raons, no és un joc de paraules, no és un passatemps, no és una manera distesa i civilitzada de passar el diumenge a la tarda. El diàleg és un exercici que té com a orientació final la veritat. Aquesta mateixa orientació avui la hem frustrat; es dialoga aparentment sobre molts temes però en el fons són juxtaposicions de petits monòlegs, parlo per experiència: vosté té 59 segons per dir el que pensa sinó li baixaran el micro i vostè té 59 segons més i sinó li baixaran el micro. Escolti això és dialogar o juxtaposar monòlegs i a més amb l’aire de la velocitat, quan més ràpid millor?. Això no té res a veure amb dialogar perquè el diàleg requereix lentitud, temps, capacitat d’escolta; ah! però això el medi audiovisual no ho aguanta, d’acord, però llavors donem la raó a Bordieu o a Sartorie, o donem la raó als que diuen que senzillament el pensament en el format televisiu és una incompatibilitat metafísica, com intentar barrejar l’oli i l’aigua. Jo sóc dels que pensen que no ho és, però depèn de determinats format que ho fan impossible. Per tant el diàleg requereix enraonar i no un enraonar frívol, gratuït, per passar el temps distesament sinó que té com a orientació la veritat. A la vegada Mounier, a més a mes, utilitza aquesta paraula, i diu que el diàleg requereix allò que ell en diu “la sortida de sí”, l’èxtasi, no en el sentit místic del terme, compte, sinó en el sentit de sortida d’un mateix cap a l’altre. Èxtasi, aquesta partícula, “ex-tasi”, ja ve a dir el moviment d’anar del jo cap a l’altre. El jo pot tenir una relació reflexiva en si mateix, podem pensar-nos, meditar-nos, valorar les accions que hem fet i les que farem. Fins aquí el jo està tancat en la seva consciència, fins i tot les llengües distingeixen dues paraules, per exemple, l’”autós” i l’”ego”, L’”autós” és el jo reflexiu que es pensa sobre si mateix, el jo conscient, l’”ego” és el jo que fa coses, que actua. També passa en l’anglès i en l’alemany. Això vol dir que el jo reflexiu és el que encara està tancat en la consciència, però el diàleg requereix trencar la bombolla de la consciència, sortir cap a l’altre, interessar-se per l’altre, obrir-se a l’altre. Mounier descriu l’ésser humà com un ésser radicalment obert, compte, això vol dir “zoom politicon” , al capdavall un ésser essencialment permeable, obert, vocacionalment cridat a establir vincles i relacions, a crear comunitat, “koinonia”; això és l’ésser humà. Per tant aquest motor polític, com a motor lògic, és intrínsec a la seva naturalesa. El diàleg requereix logos però també “politeia” , capacitat d’obrir-se a l’altre. Doncs be, el diàleg és aquesta sortida d’un mateix cap a l’altre, requereix això.
Però Mounier diu: aquí hi ha una dificultat perquè sempre tendim a amagar un secret propi i a no revelar-lo totalment a l’altre. Fins i tot, diu, en el diàleg més íntim. Aquest text que tenen a l’entrada, El personalisme, quan parla de la intimitat, quan parla del secret, (no se’l perdin), diu que fins i tot en el diàleg més íntim, estic pensant en el que puc tenir amb la meva esposa, amb el que puc tenir amb la meva filla, el que Mounier podia tenir amb la seva esposa, sempre hi ha un pinyol, un nucli dur, que no acaba de sortir; per pudor, per vergonya, per no ferir l’altre, les raons poden ser múltiples, però el fet és que el diàleg fins i tot en l’espai més íntim, més privat, mai és totalment una sortida de si cap a l’altre. És un auto-donar-se però mai absolut. És l’”autós” que es dóna cap a fora però mai absolut, sempre guarda algun element. I això em sembla que és molt vertader, per això el diàleg amb l’altre mai es conclou, sempre podem aproximar-nos més a l’altre. Tenim una frase en català que és molt simptomàtica: ja ens ho hem dit tot. Doncs, no. Sempre ens ho podem dir més i millor, mai t’ho has dit tot amb algú, perquè hi ha un nucli del que encara poden rajar elements que fins ara eren desconeguts. Això vol dir que la sortida extàtica, el sortir cap a l’altre, és un procés que a més marc de confiança més diàleg lògicament. El diàleg intergeneracional es pot aplicar a molts àmbits, diàleg interreligiós, intergeneracional, pares i fills, diàleg polític, universitari. Com més estreta és la confiança, pensem en una llar, l’esfera de la privacitat, com diu Mounier, de la privadesa, els diàlegs haurien de tenir orientació d’una qualitat significativament superior a qualsevol altre àmbit, perquè hi ha un marc de confiança; no ens ho podem dir tot tampoc, però ens podem dir molt més que amb aquells que trobem en l’àmbit laboral, perquè sabem que hi ha una base que ho permet, que ho aguanta, però tampoc ens ho podem dir tot. També per conviure és essencial la intel·ligent articulació entre paraules i silenci: això ara no cal dir-ho, no és el moment, guanya temps, no està la receptivitat preparada per sentir aquesta veritat dolorosa. Però en qualsevol cas, l’èxtasi en virtut del marc de confiança és més o menys intens. Això és extraordinari perquè permet entendre moltes difícils relacions en molts àmbits. La persona que es tanca dintre la seva bombolla, dintre la seva consciència, no entra en el joc del diàleg. I la pregunta és com punxar aquesta bombolla per que s’obri al diàleg?. De quina manera s’ha de trencar aquesta bombolla? Molt sovint el que diu Mounier és que es trenca quan la persona ja no pot resistir per si mateixa aquest secret, perquè l’ésser humà, com diu molt bé el personalisme, és “homo comunicans”, pot soportar determinats secrets un temps, però per alguna escletxa acaben sortint i en algun moment necessites el confident, la sortida extàtica; perquè l’ésser humà es “homo comunicans” i la incomunicació té un límit.
I encara una altra condició, que és la receptivitat, l’escolta , la capacitat d’escoltar, que no inclou només l’oïda sinó que inclou els cinc sentits, inclou naturalment la vista, l’olfacte, el tacte, inclou els cinc sentits. La receptivitat és la capacitat de rebre a l’altre. Però és clar, si una persona creu que ho sap tot perquè hauria d’escoltar a l’altre? Si una persona només s’escolta si mateixa com pot escoltar l’altre?. El diàleg es frustra perquè molt sovint la capacitat d’escoltar està totalment frustrada perquè només m’escolto a mi mateix. O escolto els que pensen com jo, que és la gran trampa. Vaig escoltar a aquell que m’ha de reafirmar el que jo penso i per tant si sóc catalanista, els catalanistes; si sóc cristià el cristiàns; si sóc ateu, l’ateu, perquè d’aquesta manera no fos cas que comencés a pensar o a trontollar i això és la gran trampa perquè és una endogàmia. El que realment és nutritiu en el diàleg és escoltar el que jo en dic “l’hoste inquietant”; aquell que un cop posat a casa ara no sé què fer-ne, aquell del qual Paul Ricoeur en diria el mestre de la sospita. Li va molt bé al cristià llegir Nietzsche, o escoltar Marx, o Freud, perquè dins a casa es posa un hoste inquietant i ara no sap què fer-ne. I si no pensa molt pot acabar essent posseït per aquest hoste. Ara si pensa i pot donar-li raons, al final quedarà notablement crescut després d’aquesta crisi. No hi ha creixement sense crisi. Ara si a la teva casa només reps hostes com tu, que pensem com tu, que creuen com tu, que desitgen el que tu desitges, senzillament la nostra miopia intel·lectual és molt més gran, molt més abismal, i el nostre provincianisme és gegantí. El diàleg ens fa cosmopolites. No cal viatjar per ser cosmopolita. Kant no es va moure mai de Kónigsberg , mai, i segurament és una de les ments més cosmopolites que ha donat la modernitat, per no dir la que més. No cal viatjar, no cal moure’s tant per ser cosmopolita, només cal escoltar aquell que no és com jo, que no pensa com jo, que no creu en el que jo crec, que no té les conviccions que tinc jo. Només cal això, i el cosmopolitisme ve, perquè llavors adoptes el matís, el sentit de la prudència, acabes amb la generalització, amb el tòpic; te n’adones que tot és molt més complex, i que res no és tan senzill com ho veies a priori. Schiorant té una frase que fa molt mal però que fins a cert punt és molt vertadera: “només té conviccions qui no ha aprofundit en res”. És una frase que certament pot desembocar en un nihilisme; jo crec que es poden tenir conviccions i aprofundir, però realment moltes conviccions s’aguanten perquè no s’aprofundeix. Perquè quan s’aprofundeix un se n’adona que se sostenen en el buit. El diàleg és una feina de rebre, d’escoltar, de receptivitat. Mounier la descriu com un acte d’hospitalitat, adoptar forma de còncau, de gerro de terrissa disposat a rebre l’altre, el que vostès amablement estan fent ara; estan disposats a escoltar però no naturalment per engolir el que l’altre diu sinó per pensar-ho i respondre, i en ocasions sortir molt inquietat i en ocasions fins i tot complagut, però en qualsevol cas no senzillament una recepció acrítica, una recepció sense resposta. La receptivitat no exclou la crítica, la pressuposa, però no hi ha crítica si no hi ha receptivitat. Criticar abans de rebre no és una bona crítica, criticar abans de llegir, abans d’escoltar un orador, criticar un polític abans que obri la boca, quina crítica és aquesta?. L’has rebut, l’has pensat, has tingut el temps d’escoltar-lo? ara critica, discerneix vol dir, però primer rep.
El que passa és que aquí hi ha una altra dificultat pel diàleg, que és la superació dels prejudicis, és la condició “sine equanon” . Això no és tan en Mounier que ho veig, ho veig en Hans-Georg Gadamer. Els prejudicis fan impossible la pràctica del diàleg, si jo tinc prejudicis sexistes, perquè sóc masclista, i tinc davant una dona que argumenta, ja no escolto perquè tinc el prejudici segons el qual la dona no pensa, ergo perquè l’hauria d’escoltar? Si jo tinc el prejudici islamofòbic i tinc davant una persona de la tradició musulmana i de l’Islam, ja no escolto perquè en la ment tinc el prejudici que Islam és igual a fonamentalisme, perquè l’haig d’escoltar? El prejudici és una barrera, però no una barrera física sinó psicològica, però una barrera monumental i això en un àmbit com el nostre és molt interessant identificar-ho. Poden entendre’s, poden arribar a dialogar, ja no dic a entendre’s, poden arribar a dialogar persones amb concepcions d’Espanya tan diferents?. Si hi ha uns prejudicis i un recels immensos entre uns i altres!. Fins que no es deconstrueixin els prejudicis no hi ha possible diàleg. I senyors, no només no els deconstruïm sinó que els augmentem, els amplifiquem, els fem immensos. Qui? Tants! Hi ha tantes fàbriques de prejudicis, per tot arreu, començant per l’escola, seguint pels mitjans de comunicació de masses, especialment algunes ràdios. Hi ha tants fabricants de prejudicis que llavors la pregunta és: com podem dialogar mai si davant d’aquest tinc associats tots els prejudicis, com em posaré a dialogar amb aquest? En el diàleg, si no hi ha una destrucció dels prejudicis, allò que deia Nietzsche, filosofar a cops de martell, filosofar a martellades, els prejudicis s’han de destruir a cops de martell. Com pot haver-hi diàleg interreligiós si cada religió va encara molt farcida de prejudicis? O diàleg polític, o diàleg social, o diàleg intergeneracional?. Jo tinc cada setmana més de 300 joves davant meu a la universitat si sumo els grups i a vegades em trobo en una sobretaula i una persona gran diu ...és que els joves són .. escolti, vostè quants joves tracta diàriament? Pur tòpic el que vosté diu, no té ni idea del que són els joves. Però el mateix els dic als meus universitaris. És que la gent gran són ... tu quanta gent gran tractes durant la setmana ... a part de la teva àvia si la veus un cop al mes? Però el prejudici et fa no escoltar la gent gran, perquè l’hauria d’escoltar? El prejudici és una barrera majúscula en el diàleg intergeneracional, el diàleg interreligiós o el diàleg entre home i dona, el diàleg entre nacionalistes o no nacionalistes o el diàleg entre qualsevol col·lectiu divers. Ara, com diu molt bé Gadamer, els prejudicis fins a un cert punt es poden superar. No és una fatalitat metafísica tenir prejudicis, de fet no naixem amb prejudicis. Ara, què aviat la mainada va integrant prejudicis!; els va integrant en el seu ésser i dius, com pot ser que als 5 o 6 anys ja tinguin aquests prejudicis? Sobre els gitanos, sobre els homosexuals, sobre els ateus, sobre els catòlics, sobre els de poble, sobre els de ciutat, sobre els catalans ... “és catalàn pero es buena persona”. Com és possible? Qui li ha construït aquella imatge des del dia en què ha nascut? Perquè després necessitarà Deu i ajut per desfer-se d’aquella imatge, perquè si ha quedat molt clavada com s’extirparà d’aquell ésser? Anirà amb aquella imatge anys i panys i per tant perquè hauria de dialogar amb aquest, si des de petit m’han dit que era d’aquesta manera?.
I finalment dues condicions bàsiques. Una és la vivència elàstica de les pròpies conviccions. Això pot sonar a relativisme, ja ho sé, però no ho és. Una certa capacitat de viure elàsticament les pròpies conviccions. Això és demanar molt, ja ho sé. No hi ha diàleg si el catòlic no té una certa capacitat elàstica envers les seves pròpies conviccions. O el catalanista o l’espanyolista respecte a les seves. Això no vol dir caure en l’immens abisme del relativisme: tot és igual, tot val el mateix, res és més valuós que un altre cosa. Tal com he dit el relativisme fa impossible el diàleg. Si tot val perquè m’he de desgastar parlant? Si és tan vàlid el que diu ell que el que dic jo, perquè hem de dialogar?. O si la meva és l’única veritat perquè hauria de dialogar si no fos per convèncer-lo? Tant el fonamentalisme com el relativisme invaliden la pràctica del diàleg. Ara, si un té moltes conviccions i les viu d’una manera molt endurida, diguem-ho així, tampoc es presta al diàleg, no es presta a la possibilitat de pensar que pot estar equivocat. Clar que com més intensament visquis aquelles conviccions més difícil et costarà. Però els homes que són realment significatius en el diàleg, són aquells que, per dir-ho a la manera de Husserl, han estat capaços de posar entre parèntesi la “hipogé” , les seves pròpies conviccions. Molt bé, suposem que no sigui una nació Catalunya, suposem-ho; suposem que el Credo de la meva religió sigui fals, suposem-ho; suposem que sempre he estat equivocat; aquest exercici és bàsic, suposar que puc estar equivocat, que no vol dir afirmar-ho, ho suposo. Ara m’has de donar raons per veure-hi clar. Si les que hem dones no són més clares que les que jo veia abans, seguiré creient amb les que creia. Això és el diàleg fantàstic que tenen per exemple Bertrand Russell i Kopleston, aquests diàlegs del segle XX al voltant de l’existència de Déu. Kopleston l’autor de la Història de la filosofia, jesuita; Bertrand Russell, una figura tan excepcional, autor d’aquella obra tan extraordinària Perquè no sóc cristià. Es van disposar a dialogar perquè van posar les conviccions amb un cert elasticisme, tant l’un com l’altre, sinó no hi ha diàleg possible. Molt bé suposem que no existeix, suposem-ho, o suposem que existeix, aleshores com expliques?. Diàlegs d’aquests que abans apareixien en els mitjans de comunicació, especialment aquest va tenir lloc a la BBC i que certament això tenia un efecte diferent sobre les masses que l’embrutiment al que estem acostumats diàriament. Un efecte diferent, naturalment. Per tant, bàsicament, vivència elàstica de les conviccions.
I finalment una certa simetria i això és el més difícil com a condició. Simetria vol dir una certa igualtat de condicions. Si hi ha, per dir-ho a la manera de Michel Foucault, unes microfísiques del poder, un mana i l’altre obeeix, el diàleg queda frustrat, perquè el que obeeix no alça la veu per por. Quin diàleg pot haver-hi entre l’amo i l’esclau, per dir-ho a la manera d’Hegel, capítol extraordinari de la fenomenologia de l’esperit, de 1807. Quin diàleg hi pot haver entre l’amo i l’esclau? Cap. L’amo mana i l’esclau obeeix. Quin diàleg hi podia haver en una societat masclista entre home i dona i encara en molts àmbits de casa nostra? Cap. L’home mana, la dona obeeix. I quin diàleg hi pot haver en molts àmbits empresarials nostres o polítics, senyors, polítics. Vostè obeeix el que se li ha dit i vota el que se li ha dit: obediència de partit, molt bé home. Quin diàleg hi pot haver si hi ha una desigualtat immensa en el poder? El diàleg requereix unes condicions d’igualtat. Jo ho dic als meus estudiants, escolti nosaltres ara no podem tenir un diàleg transparent perquè vostè serà avaluat per mi. Requereix unes condicions d’una certa igualtat. Això mai es dona en sentit pur, perquè no hi ha la mateixa capacitat de paraula, no hi ha la mateixa capacitat cultural o dialèctica. Ja ho sabem però es pot tractar de treballar perquè aquestes condicions siguin el més justes possible. I això és una exigència. Avui, en molts aspectes, hi ha més condicions d’igualtat de diàleg que fa 100 anys. Hi ha uns mecanismes de més igualtat que fa 100 anys. Ara, resta molt, resta molt. Però si no hi ha una certa simetria en el poder no hi ha diàleg. En el fons vol dir una cosa que Mounier subratlla molt: el reconèixer l’eminent dignitat de la persona humana, la sublim dignitat de tota persona humana. És igual si és el rei, si és una dona de fer feines, si és un treballador, si és un mecànic o és un catedràtic, tant se val. Tot ésser humà és igualment digne d’ésser escoltat, el que no vol dir que siguin dignes les seves opinions. La distinció que fa Jean Lacroix entre la dignitat de la persona i la dignitat de les idees. La persona és digne per “se”, per que és persona, però les seves idees han de passar pel tribunal de la raó, les hem d’avaluar, les hem de discutir, les hem d’analitzar. No tota idea per ser idea d’un home o d’una dona és digne, hi ha idees que han fet avançar molt però hi ha idees que ens han portat a la barbàrie. Ara, la persona, per se, té una dignitat. No s’ha de confondre mai la persona amb les idees de la persona. I per tant vol dir aquest reconeixement de la dignitat inherent a tota persona i la igualtat entre una i altra. En definitiva, concloc, jo no crec que el diàleg sigui una pràctica sinó que el diàleg és allò que ens defineix. Aquí un vers de Hillderlin que recull Eusebi Colomer: “Des de sempre som un diàleg, des de sempre. La nostra mateixa identitat s’ha construït dialògicament. Jo seria diferent si no hagués dialogat amb les persones amb qui he dialogat, si no hagués tingut la meva mare, el meu pare, si no hagués tingut els mestres que he tingut. Des de sempre som un diàleg. No és que la identitat es posi a dialogar. És que la identitat es construeix dialògicament, narrativament.
Per tant sempre som un diàleg i un diàleg obert, perquè jo no sé quins diàlegs tindré en el futur i aquests diàlegs que tindré en el futur m’aniran afaiçonant d’una altra manera i per tant també aniran configurant la meva identitat d’una altra manera. Això ho diu molt bé Paul Ricoeur comentant el Quixot. Una cosa és el Quixot en la primera pàgina del llibre i una altra cosa és el Quixot quan ja porta molt de temps passejant per Castella amb Sancho. Aquest diàleg l’ha anat transformant. Per això Madariaga parlava de la “quijotización de Sancho i de la sanchización del Quijote”. Ja no són dos éssers pur a la meitat de l’obra perquè han anat influint-se mútuament. Per tant, vol dir que el diàleg no és una pràctica que fem un cop fets, sinó que és una pràctica que ens fa. Per això és tan important escollir be els interlocutors, saber be amb qui dialogar i amb qui val la pena dialogar i amb qui no. Moltes gràcies per l’atenció.