QUÈ ÉS LA PERSONA?

Què és la persona?
Mounier assaja un intent de definició de persona però diu que no es pot agafar com a veritable, ja que la persona no és susceptible de definició rigorosa perquè no és un objecte. En “El personalisme” Mounier fa una introducció familiar a l’univers personal i després l’explicitarà. En la seva obra insistirà sovint en què de cap manera la seva filosofia pot ser un sistema perquè l’essencial de la persona no és una substància acabada sinó un “moviment de personalització”, visió que permet pensar la persona en fase de realització, en actitud sempre activa i oberta, mai passiva i tancada. Josep M. Esquirol dirà: “Si l’afirmació central del personalisme és l’existència de persones, la paradoxa central és que l’existència personal és sempre una conquesta i no un dot o quelcom rebut gratuïtament”. Mounier fa un ràpid repàs de la noció de persona en el mon antic, on diu que malgrat el sentit agut de la dignitat de l’home que tenien els grecs, manifestat en el gust per l’hospitalitat i el culte als morts, aquest era absorbit per la polis i per la família, sotmès a un destí cec superior als mateixos déus i afirma que el “coneix-te a tu mateix” és la primera gran revolució personalista coneguda. El cristianisme aportarà una visió definitiva de la persona que representarà un escàndol per aquella època. L’amor nascut de la creació ex-nihil, el destí etern de cada persona, la multiplicitat feta absolut, no es podien entendre des del pensament grec o romà. Mounier afirma que en la concepció cristiana de la persona, la llibertat hi serà un element essencial i imprescindible de la constitució de l’existència creada. L’home no dependrà ja de la tirania abstracta d’un destí, d’un cel d’idees o d’un pensament impersonal sinó d’un Déu que no s’afirma, com ha cregut l’ateisme contemporani, sobre allò que treu a l’home i que el podria empetitir sinó, pel contrari, atorgant-li una llibertat anàloga a la seva. “Aquest absolut de la persona no separa a l’home ni del món ni dels altres homes. L’Encarnació confirma la unitat de la terra i del cel, de la carn i de l’esperit. Per primera vegada la unitat del gènere humà és plenament afirmada”. Aquest concepte de l’encarnació serà una idea central en la qual es basarà tot el pensament de Mounier. Antoni Comín Oliveres, en la presentació de la figura d’Emmanuel Mounier en el llibre “Història del pensament cristià – Quaranta figures”, diu textualment: “Mounier va bastir un pensament laic, el personalisme, però inspirat en la seva fe cristiana. De fet entre els col·laboradors d’Esprit hi havia catòlics, protestants, agnòstics ... Tanmateix què és allò específic del cristianisme que Mounier posa al cor del seu pensament? El dogma de l’Encarnació, que és la manera que té el cristianisme d’explicar el sentit de l’amor. L’encarnació és la manera que té Déu d’estimar el món.”

Joan Paredes Hernàndez